Quan la discussió no va del que sembla que va
Són les onze de la nit. Heu començat parlant de qui recull demà els nens i, tres frases després, ja sou a «és que tu mai». Cap dels dos no sabria dir en quin moment s’ha torçat.
L’endemà, si us ho preguntessin, diríeu que vau discutir pels horaris. Però no va ser això. Gairebé mai no és això.
La majoria de les discussions de parella no tracten del tema del qual aparentment tracten. Sota «no has fregat els plats» sol haver-hi un «no sento que això ho portem entre tots dos». Sota «sempre arribes tard» moltes vegades hi ha un «necessito saber que soc important per a tu». El problema és que la segona cosa no es diu. Es diu la primera, amb mala cara, i l’altre contesta a la primera, també amb mala cara.
I així una vegada i una altra.
No és que no parleu. És com
Moltes parelles arriben a la consulta dient «és que no ens comuniquem». Gairebé mai no és veritat. Es comuniquen moltíssim: amb els silencis, amb el to, amb els cops de porta suaus, amb aquella manera de contestar «res» quan passa de tot.
El que passa no és que no hi hagi comunicació. És que s’ha instal·lat una manera de parlar-se que ja no serveix per entendre’s, només per defensar-se.
El psicòleg John Gottman fa dècades que enregistra parelles discutint i ha identificat quatre maneres de comunicar-se que prediuen força bé que una relació es trenqui. Val la pena conèixer-les, no per assenyalar-se amb el dit, sinó per reconèixer-les quan apareixen.
La crítica
No és el mateix «m’he sentit sola aquesta setmana» que «ets un egoista». La primera frase parla de tu i obre una conversa. La segona parla de qui és l’altre i la tanca.
El menyspreu
Posar els ulls en blanc, el sarcasme, aquell «i tant, i tant» que vol dir el contrari. És el més nociu dels quatre, perquè comunica una cosa pitjor que l’enuig: comunica «estic per sobre teu».
L’actitud defensiva
Respondre a un retret amb un altre retret. «Que jo no ajudo? Perdona, i qui va portar el cotxe al taller?» És humà i és comprensible. També és una manera de dir a l’altre que el seu malestar no t’interessa.
L’evasió
Callar, mirar el mòbil, sortir de l’habitació. Per dins no hi ha indiferència: normalment hi ha una persona desbordada que no sap què fer amb tanta intensitat. Però des de fora es llegeix com un abandonament.
Si us heu reconegut en alguna, no vol dir que la vostra relació estigui condemnada. Apareixen en gairebé totes les parelles alguna vegada. El que marca la diferència no és que no apareguin mai, sinó el que feu després.
El ball que feu sempre igual
Hi ha un patró que es repeteix tantíssim que té nom propi: un persegueix, l’altre s’allunya.
Un dels dos necessita parlar. Necessita resoldre-ho ara, aclarir-ho ara, saber ara que esteu bé. Insisteix, pregunta, apuja el to.
L’altre se satura. Nota que el cos se li accelera, que no troba les paraules, i fa l’única cosa que se li acut per baixar la tensió: retirar-se. «Ara no.» «Deixa-ho.» Se’n va a una altra habitació.
I aquí hi ha el parany: com més persegueix un, més s’allunya l’altre. I com més s’allunya un, més persegueix l’altre. Tots dos intenten el mateix, que la relació estigui bé, i tots dos fan just el que empitjora l’altre.
Això gairebé mai no és un problema de caràcter. Sol tenir a veure amb com vau aprendre a vincular-vos molt abans de conèixer-vos. Qui persegueix sol haver après que, si no insisteix, l’altre desapareix: és la lògica de l’aferrament ansiós. Qui s’allunya sol haver après que la proximitat intensa és perillosa i que el més segur és gestionar-ho tot sol: la lògica de l’aferrament evitatiu.
Cap dels dos no ho fa per fer mal. Cadascú fa el que va aprendre a fer per sobreviure emocionalment. I si us pregunteu per què acabeu sempre amb el mateix tipus de persona, aquí ho expliquem amb més calma.
Cinc coses que sí que podeu fer
No són trucs. Són canvis petits que, si es mantenen, mouen força coses.
Comenceu per vosaltres, no per l’altre
Canvieu «tu no m’escoltes mai» per «em sento sola quan t’explico alguna cosa i estàs amb el mòbil». Sona semblant, però no ho és. La primera frase demana defensa. La segona demana proximitat.
Cuideu els primers trenta segons
Gottman va comprovar que com comença una conversa difícil prediu com acabarà en la gran majoria dels casos. Si arrenca amb un retret, ja està perduda. Si arrenca amb «necessito explicar-te una cosa que m’està passant», hi ha conversa.
Demaneu una pausa, i poseu-li hora
Quan el cos està activat, amb el cor accelerat i el pit encongit, no es pot escoltar. Literalment: el cervell està ocupat defensant-se. Demanar vint minuts no és fugir, sempre que es digui sencer: «Necessito parar vint minuts i continuem, no me’n vaig.» Aquesta segona part és la que evita que l’altre es quedi en pànic.
Pregunteu abans de respondre
«Què és el que més t’ha fet mal de tot això?» Una sola pregunta, feta de debò, desactiva més discussions que qualsevol argument. Perquè el que gairebé tothom vol en una discussió no és guanyar: és que l’entenguin.
Repareu
Això és el més important de tot l’article. Les parelles que duren no són les que no es fan mal. Són les que saben tornar després. Un missatge al cap d’una estona, una mà a l’esquena, un «m’he passat». La reparació no esborra el que va passar, però li diu a l’altre que això no trenca el que teniu.
Quan té sentit demanar ajuda
No cal estar a punt de trencar. De fet, com més aviat, millor: es calcula que les parelles triguen una mitjana de sis anys a demanar ajuda des que apareix el problema. Sis anys és molt de temps repetint el mateix ball.
Pot ser un bon moment si us reconeixeu en algun d’aquests senyals.
- Sempre discutiu pel mateix i ja sabeu de memòria com acabarà.
- Heu deixat de discutir, però tampoc no us expliqueu res.
- Un dels dos sent que camina de puntetes per casa.
- Hi ha un tema, els sogres, els diners, el sexe o els fills, que directament no es pot tocar.
- Ha passat alguna cosa gran, una infidelitat, una pèrdua o un canvi de país, i no trobeu la manera de travessar-ho junts.
En teràpia de parella no es tracta de decidir qui té raó. No fem d’àrbitres. El que fem és ajudar-vos a veure el ball des de fora, entendre d’on ve el pas de cadascú i aprendre a parlar-vos d’una altra manera. Moltes vegades la persona que sembla el problema simplement és la que expressa el malestar en veu alta.
I sí, l’estil d’aferrament es pot canviar. Aquesta porta no es tanca amb vint-i-tants anys, ni amb quaranta, ni amb seixanta. Les relacions que ens van fer mal es reparen, en bona part, dins d’altres relacions.
Si alguna cosa de tot això us ha sonat, podeu escriure’ns sense compromís i us expliquem com treballem. De vegades n’hi ha prou amb una primera conversa per deixar de sentir que esteu sols en això.
