Per què sempre m’enamoro del mateix tipus de persones? Com influeixen els estils d’aferrament en la parella

Després de conèixer els diferents estils d’aferrament, moltes persones es fan una pregunta:

«Per què sempre acabo enamorant-me del mateix tipus de persones?»

La resposta no és només en qui triem com a parella, sinó també en com interactuen els nostres estils d’aferrament.

La compatibilitat d’una parella depèn de molts factors: els valors compartits, el moment vital, la manera de comunicar-se, la capacitat per gestionar els conflictes i, entre tots ells, també l’estil d’aferrament. 

Aquest últim no determina per si sol l’èxit o el fracàs d’una relació, però sí que pot influir en les dinàmiques que apareixen quan dues persones es vinculen.

Quan una persona amb aferrament ansiós es troba amb una amb aferrament evitatiu

Aquesta és, probablement, una de les combinacions que generen més patiment a la consulta.

La persona amb aferrament ansiós necessita proximitat per sentir-se segura. Quan percep distància, por o incertesa, busca més contacte, més explicacions i més mostres d’afecte.

La persona amb aferrament evitatiu, en canvi, sol necessitar espai quan la relació es torna massa íntima. Com més pressionada se sent, més necessitat té d’allunyar-se.

Sense adonar-se’n, totes dues comencen a alimentar la por de l’altra.

Com més busca l’una, més fuig l’altra. I com més fuig l’una, més necessita buscar l’altra.

És la coneguda dinàmica del «gat i la rata».

Cap de les dues no vol fer mal a l’altra persona. Totes dues intenten protegir-se del dolor que els provoquen les seves ferides d’aferrament.

Per què enganxa tant?

Moltes persones se sorprenen quan descobreixen que les relacions que les han fet patir més també són les que més els costa oblidar.

Això no vol dir que fossin les relacions on hi havia més amor.

Vol dir que eren relacions on hi havia una gran alternança entre moments d’incertesa i moments de connexió intensa.

Imagina una parella que, després de diversos dies de distància emocional i una discussió important, acaba reconciliant-se i tenint una trobada molt íntima i apassionada.

Durant aquest moment, el cos experimenta un alleujament enorme. Després d’hores o dies de por de perdre la relació, l’estrès disminueix i el cervell allibera substàncies relacionades amb el benestar i el vincle, com la dopamina, l’oxitocina i els opioides endògens. Aquesta combinació genera una sensació intensa de calma, plaer i connexió.

Aleshores el cervell aprèn una associació molt poderosa: després d’un gran patiment arriba una recompensa emocional enorme.

En psicologia això es relaciona amb el reforç intermitent, un mecanisme pel qual les recompenses imprevisibles generen un aprenentatge especialment intens.

Com que l’afecte i la tranquil·litat apareixen de manera irregular, la persona continua invertint en la relació amb l’esperança de tornar a experimentar aquest alleujament.

Moltes persones confonen la intensitat de la reconciliació amb la intensitat de l’amor. Però no sempre és l’amor el que manté una relació; de vegades és l’alleujament que sento quan, per fi, deixa de fer mal i puc tornar a connectar.

Aleshores... per què una relació sana pot semblar avorrida?

Aquesta és una de les preguntes que més desconcerten moltes persones quan comencen un vincle amb algú emocionalment disponible.

Quan hem viscut durant molt de temps relacions marcades per la incertesa, la distància o la por de perdre l’altra persona, el nostre sistema nerviós s’acostuma a funcionar en un estat d’activació més alt.

Per això, una relació estable i previsible pot semblar, al principi, estranyament tranquil·la. Algunes persones fins i tot la descriuen com a «avorrida».

No perquè realment hi falti amor o connexió.

Sinó perquè, per primera vegada, el vincle deixa de mantenir activat de manera constant el sistema d’alarma.

El nostre cervell està acostumat a associar la intensitat emocional amb l’amor i necessita temps per aprendre que la seguretat també pot ser profundament satisfactòria.

Amb el temps, moltes persones descobreixen que allò que van interpretar com a avorriment era, en realitat, calma.

I aprendre a gaudir d’aquesta calma també forma part del procés de sanar.

Què passa amb altres combinacions?

Dues persones amb aferrament segur solen construir relacions on hi ha confiança, comunicació i capacitat per reparar els conflictes sense posar constantment en perill el vincle.

Dues persones amb aferrament evitatiu poden mantenir relacions molt independents i amb pocs conflictes aparents. Tanmateix, si totes dues eviten expressar les seves necessitats emocionals, la relació pot acabar sent distant i poc íntima.

Dues persones amb aferrament ansiós poden crear relacions molt intenses i afectuoses, però també corren el risc de viure amb una por elevada de perdre’s mútuament si no aprenen a regular aquesta ansietat.

També hi ha moltes parelles formades per una persona amb aferrament segur i una altra amb un aferrament insegur. En aquests casos, la relació pot convertir-se en una oportunitat de creixement si tots dos membres comprenen els seus patrons i estan disposats a construir noves maneres de relacionar-se.

Més que l’estil d’aferrament en si, el que realment marca la diferència és el grau de consciència que cada persona tingui sobre els seus propis patrons i la seva disposició a treballar-los.

La bona notícia

Res no ens condemna a repetir sempre el mateix tipus de relacions.

Conèixer el nostre estil d’aferrament ens ajuda a comprendre per què ens atrauen determinades persones, quines ferides s’activen dins de la relació i què necessitem per construir vincles més segurs.

Una bona compatibilitat no depèn només de l’estil d’aferrament. També hi influeixen els valors compartits, la manera de comunicar-se, el moment vital i la capacitat de les dues persones per construir una relació segura.

No busquem una parella perfecta.

Busquem una relació en què totes dues persones estiguin disposades a comprendre les seves ferides, assumir la seva part de responsabilitat i construir, a poc a poc, un vincle més segur.

En el pròxim i últim article d’aquesta sèrie veurem si realment és possible canviar el nostre estil d’aferrament i quin paper hi tenen les relacions i la teràpia.