Es pot canviar l’estil d’aferrament? Com sanar un aferrament insegur

Si has arribat fins aquí després de llegir els articles anteriors, probablement ja hauràs identificat quin és el teu estil d’aferrament o, si més no, algunes de les dificultats que apareixen en les teves relacions.

I és possible que ara t’estiguis fent una pregunta molt important:

«Em relacionaré així tota la vida?»

La resposta és: no necessàriament.

L’estil d’aferrament no és una etiqueta ni una condemna. És una manera de relacionar-nos que vam aprendre al llarg de la vida, especialment durant la infància, perquè va ser la millor estratègia que vam trobar per adaptar-nos a les experiències que vam viure.

I, de la mateixa manera que es va aprendre, també es pot transformar.

Això no vol dir que un dia desapareguin totes les nostres pors o que deixem de sentir inseguretat. Vol dir que podem aprendre noves maneres de relacionar-nos que ens permetin viure els vincles amb molta més calma i confiança.

L’aferrament segur també s’aprèn

Quan parlem d’aferrament segur, moltes persones s’imaginen algú que mai no té dubtes, mai no sent por i sempre sap com actuar en una relació.

La realitat és molt diferent. Les persones amb aferrament segur també poden sentir-se ferides, enfadar-se o travessar moments d’inseguretat.

La diferència és que no interpreten automàticament un conflicte com una amenaça per a la relació.

Han après que una discussió no significa necessàriament una ruptura, que expressar una necessitat no implica ser rebutjades i que demanar ajuda no les fa dependre de l’altra persona.

En definitiva, l’aferrament segur no consisteix a no tenir ferides, sinó a haver après que les relacions també poden ser un lloc segur on reparar-les.

Les relacions poden convertir-se en una experiència reparadora

Tot i que les nostres primeres relacions són molt importants, no són les úniques que influeixen en el nostre estil d’aferrament.

Al llarg de la vida continuem creant vincles amb amistats, parelles, familiars i fins i tot amb professionals que ens poden oferir experiències diferents de les que vam conèixer durant la infància.

Quan una persona descobreix, una vegada i una altra, que algú està disponible, que compleix el que diu, que es queda després d’un conflicte i que no desapareix quan les coses es compliquen, a poc a poc comença a qüestionar les creences que havia construït sobre les relacions.

No sol ser un canvi sobtat; al contrari, requereix esforç, constància i voluntat. També requereix començar a relacionar-nos amb persones que ens facin bé.

És una transició que es produeix gràcies a moltes experiències petites que, repetides en el temps, generen una sensació de seguretat que abans no existia.

Una parella pot ajudar a sanar un aferrament insegur?

Sí, però amb un matís important. Una parella no té la responsabilitat de sanar les ferides emocionals de l’altra persona.

Tanmateix, una relació sana sí que pot convertir-se en un context on sigui més fàcil desenvolupar un aferrament cada vegada més segur.

Per exemple, una persona amb aferrament ansiós sol viure amb una gran por a l’abandonament. Quan la seva parella comunica amb claredat, compleix el que promet i respon de manera consistent, aquesta incertesa comença a disminuir.

D’altra banda, una persona amb aferrament evitatiu pot descobrir que necessita moments de distància sense que això impliqui perdre la relació. Quan l’altra persona entén aquesta necessitat i no respon des de la persecució o el retret, l’espai deixa de ser una amenaça per a totes dues.

No busquem parelles perfectes i sense conflictes.

Busquem relacions on totes dues persones puguin sentir-se prou segures per expressar el que necessiten.

Aprendre a comunicar les necessitats

Un dels canvis més importants quan una persona comença a desenvolupar un aferrament més segur té a veure amb la comunicació.

En les persones amb aferrament evitatiu, per exemple, sol ser molt útil aprendre a expressar la necessitat d’espai abans de desaparèixer.

En lloc d’allunyar-se sense dir res, pot comunicar:

«Necessito una mica de temps per ordenar el que sento. No és perquè hagi deixat d’estimar-te ni perquè vulgui acabar la relació. Em passa quan les coses em desborden, però vull cuidar aquest vincle.»

Un missatge així redueix moltíssim la incertesa de l’altra persona i evita que la distància s’interpreti com un abandonament o un desinterès.

En el cas de l’aferrament ansiós passa una cosa semblant. Moltes vegades la necessitat de proximitat apareix disfressada d’enuig, retrets o discussions.

Tanmateix, sota tot això sol haver-hi una petició molt més senzilla:

«Necessito sentir que encara hi ets.»

Aprendre a expressar aquesta necessitat de manera directa pot canviar completament la dinàmica de la relació.

Frases com:

«Podem parlar? El que ha passat m’ha deixat amb inseguretat.»

«Avui necessito una abraçada.»

o

«M’agradaria veure’t aquesta setmana perquè et trobo a faltar.»

permeten buscar connexió sense recórrer a estratègies que, sense voler, solen generar més distància.

El paper de la teràpia

Tot i que les relacions poden convertir-se en una font de reparació, moltes vegades els nostres patrons d’aferrament estan tan automatitzats que és difícil modificar-los sense ajuda.

Crear un vincle segur amb la persona que t’acompanya en teràpia és una manera d’experimentar una relació sana.

No es tracta només d’entendre què és l’aferrament de manera teòrica, sinó de viure un vincle en un espai segur on puguis expressar les teves emocions sense sentir vergonya, posar límits sense por al rebuig i descobrir que la proximitat no ha d’implicar perdre la teva autonomia.

Amb el temps, aquestes experiències reparadores també transformen la manera com ens relacionem fora de la consulta i s’estenen al teu cercle proper.

Un últim missatge

Si hi ha una idea amb què m’agradaria que acabessis aquesta sèrie d’articles, és aquesta:

El nostre estil d’aferrament explica moltes coses de com ens relacionem, però no determina el nostre futur.

Comprendre els nostres patrons és el primer pas per poder canviar-los.

I tot i que aquest procés requereix temps, pràctica i, en moltes ocasions, acompanyament terapèutic, val la pena.

Perquè arriba un moment en què les relacions deixen de viure’s des de la por i comencen a convertir-se en un lloc on descansar.

Sanar l’aferrament no vol dir deixar de sentir inseguretat per sempre. Vol dir que, a poc a poc, deixem de necessitar protegir-nos constantment i comencem a relacionar-nos amb més llibertat, autenticitat i tranquil·litat.