Alguna vegada has sentit que, quan una relació comença a anar bé, apareixen dubtes que abans no hi eren?
Et costa imaginar un compromís a llarg termini, encara que estimis l’altra persona?
Necessites molt d’espai i sents que la proximitat et pot arribar a aclaparar?
Si et reconeixes en aquestes situacions, és possible que hi hagi un patró d’aferrament evitatiu al darrere.
Què és l’aferrament evitatiu?
L’aferrament evitatiu és una manera de relacionar-se en què la persona aprèn a protegir-se mantenint una certa distància emocional.
Tot i que pugui semblar algú molt independent o autosuficient, no vol dir que no necessiti els altres. Vol dir que, en algun moment de la seva història, va aprendre que dependre emocionalment d’algú no era segur.
Com es desenvolupa?
Durant la infància, aquestes persones acostumen a créixer en entorns on les necessitats emocionals no van ser acollides de manera constant.
No sempre hi va haver abandonament o manca d’afecte. Moltes vegades hi va haver cura, però les emocions difícils no trobaven gaire espai.
A poc a poc, l’infant aprèn a no mostrar gaire el que sent i a resoldre sol allò que li passa.
Amb el temps, aquesta autosuficiència es converteix en la seva principal manera de protegir-se.
Com es manifesta en la vida adulta?
Les persones amb aferrament evitatiu volen tenir relacions, però quan la intimitat augmenta també pot aparèixer una necessitat intensa de prendre distància.
És freqüent que el compromís els generi dubtes o que sentin por quan la relació comença a consolidar-se.
Moltes vegades comencen a fixar-se en petits defectes de la parella que abans passaven desapercebuts: la seva manera de vestir, de menjar, de parlar o determinats costums.
Aquests detalls acaben ocupant tant d’espai que comencen a preguntar-se si realment són amb la persona adequada.
No acostumen a qüestionar tant la relació quan hi ha distància. Els dubtes apareixen, precisament, quan el vincle es torna més important.
La fantasia de la parella perfecta
Una estratègia freqüent consisteix a pensar que potser hi ha una altra persona amb qui tot seria més fàcil.
Apareixen pensaments com:
«I si aquesta no és la meva parella ideal?»
«I si allà fora hi ha algú més compatible amb mi?»
Aquests dubtes alimenten la necessitat de mantenir sempre una porta oberta i dificulten implicar-se plenament en la relació.
No vol dir que no es puguin enamorar mai, sinó que la possibilitat d’un compromís estable pot activar molta por.
Maneres de sabotejar la relació
Quan la intimitat augmenta, algunes persones amb aferrament evitatiu tenen, sense ser-ne plenament conscients, conductes que creen distància.
Per exemple:
- Mantenir la relació des del dubte constant.
- Evitar parlar de compromís o de plans de futur.
- Buscar defectes en la parella per justificar el malestar.
- Flirtejar amb altres persones per sentir que conserven la seva llibertat.
- Endarrerir decisions importants, com conviure o construir un projecte comú.
No es tracta de manipulació. Són intents de reduir l’ansietat que genera sentir-se massa a prop emocionalment.
L’ex «fantasma»
De vegades, quan finalment posen fi a una relació, passa una cosa curiosa.
La sensació d’aclaparament desapareix i molts dels defectes que semblaven tan importants deixen de tenir pes.
Fins i tot poden idealitzar l’exparella i sentir un fort desig de tornar-hi, acompanyat de culpa pel patiment que creuen haver causat.
Tanmateix, si reprenen la relació i torna la intimitat, els dubtes acostumen a reaparèixer.
Es pot canviar?
Sí.
L’aferrament evitatiu no vol dir que una persona sigui incapaç d’estimar o de comprometre’s.
A teràpia treballem per entendre quina funció té aquesta necessitat de distància i ajudar que la proximitat deixi de viure’s com una amenaça.
Moltes persones amb aquest estil arriben a la consulta precisament perquè no aconsegueixen respondre una pregunta que els genera molt de patiment:
«Realment no estimo la meva parella o és la por al compromís el que em fa dubtar?»
Entendre l’origen d’aquests dubtes sol ser el primer pas per deixar de repetir el mateix patró una vegada i una altra.
Al proper article parlarem de l’aferrament desorganitzat, un estil en què conviuen, alhora, una necessitat intensa de proximitat i una por profunda al vincle.
