Maternitats dissidents: quan la teva manera de cuidar no té nom
Mare no gestant, en solitari, en una família reconstituïda o sense nom: què se sol sentir, per què costa tant i què ajuda a trobar el teu lloc.
Soc Ivet Vidal, psicòloga i fundadora de Me Siento Contigo. Fa uns anys vaig començar a formar part d’una família que no seguia el guió de sempre, i vaig viure en primera persona una maternitat sense nom. Ho vaig explicar a Habitant un lloc sense nom. La veritat és que vaig buscar referents, grups i lectures, i no vaig trobar ningú que expliqués res semblant al que jo sentia. D’aquí neix bona part del que faig avui: acompanyar com m’hauria agradat que m’acompanyessin.
Què és una maternitat dissident
Parlem de maternitat dissident quan la manera de ser mare surt de la norma: no hi ha embaràs, o no hi ha parella, o hi ha més de dues figures de cura, o el vincle arriba a mig camí. Per exemple:
- Qui s’uneix a una família on ja hi ha filles o fills i s’implica en la seva criança.
- Qui decideix maternar en solitari.
- Qui ha gestat el seu nadó gràcies a la donació d’òvuls.
- La mare no gestant en una parella de dues dones.
- Qui adopta o acull.
- Qui cria en tribu, amb àvies, ties o amistats que també cuiden.
El que tenen en comú no és la forma, sinó una sensació: la de cuidar des d’un lloc que l’entorn no sap anomenar.
El que se sol sentir
Ser a terra de ningú. No ets la mare biològica, «madrastra» et sona a conte i «la parella del pare» es queda curt. Sense una paraula costa saber quin lloc ocupes, i també explicar-ho als altres.
Una inseguretat que creix amb el vincle. Sembla contradictori, però com més estimes aquesta criatura, més por fa equivocar-te, envair un lloc que no és teu o no estar a l’altura.
Invisibilitat. Cuides, acompanyes i et desvetlles, i tot i així el teu paper no apareix a l’escola, al metge ni als dinars familiars. El que no s’anomena costa que es reconegui.
Soledat. Els grups d’acompanyament a la criança parlen d’una altra realitat i no trobes històries que s’assemblin a la teva.
Adaptar-te a una història que va començar abans. Arribes a una família amb els seus rituals, els seus costums i, de vegades, els seus dols. Trobar el teu lloc sense esborrar el que hi havia porta temps.
Si et reconeixes en alguna d’aquestes sensacions, no és que ho estiguis fent malament. És el normal quan vius una cosa per a la qual encara no hi ha mapa.
Per què costa tant: una mirada sistèmica
Les famílies s’organitzen al voltant de rols: qui cuida, qui decideix, qui va arribar primer. Quan aquests rols tenen nom («mare», «pare», «àvia»), tot el sistema sap què fer i què esperar. Quan no en tenen, cada persona improvisa i fa el que pot, i apareixen dubtes, lleialtats creuades i malentesos difícils d’entendre.
A això s’hi suma la idea de mare que heretem de la nostra família d’origen i de la societat. Si la teva maternitat no s’assembla a aquest model, és fàcil sentir-se perduda o invisible.
En tot això no hi ha culpables. És un repte de tota la família, i per això convé mirar-ho en conjunt.
Algunes coses que ajuden
Posar-hi paraules. No cal una etiqueta oficial: en val una de vostra. Passa el mateix amb els avis: hi ha famílies amb tres, i cadascun té el seu nom: «abuelo», «avi» i «iaio». Parlar en família de com us dieu, què fa cada persona i què espera de les altres ordena molt.
Respectar els temps del vincle. El vincle amb les criatures es construeix en el dia a dia: rutines, joc, ser-hi. No cal forçar-lo ni demostrar res.
Fer lloc al que hi havia abans. Honrar la història prèvia, també les pèrdues si n’hi ha, no et treu lloc: te’l dona.
Buscar referents. Llegir, escoltar o parlar amb persones que viuen una cosa semblant alleuja la sensació de ser l’única. Amb aquesta idea vam fer un directe amb Elisenda Pascual, d’Acompanyament Familiar, sobre maternitats que no tenen nom. El pots veure aquí →
Demanar acompanyament. Un espai terapèutic t’ajuda a entendre el que es mou en tu i en la resta de la família.
Si t’ha ressonat
A Me Siento Contigo tenim Me Siento Mamá, un espai per acompanyar maternitats diverses: en solitari, reconstituïdes, no gestants o sense nom. No mirem només el que et passa a tu, sinó també la teva família i la seva història, perquè moltes vegades és allà on hi ha la clau per trobar el teu lloc.
Si et ve de gust, pots començar per una trucada gratuïta de 20 minuts. Ens expliques la teva situació, resolem dubtes i veiem juntes quin acompanyament et pot anar millor.
Que la teva manera de maternar no tingui nom no la fa menys real. El que construeixes cada dia, en els gestos petits, ja és un lloc. I és teu.
