Decidir maternar sola: ni heroïna, ni boja, ni egoista.
Quan la maternitat no segueix el guió clàssic: una mirada honesta a la monomarentalitat des del desig, la preparació i la xarxa.
Quan una dona diu que vol ser mare sola, sovint sent un «que valenta que ets» com a resposta. Com si el que vingués després hagués de ser necessàriament terrible. A cap dona en parella no li diuen això, i també viurà moments difícils. A la consulta, moltes mares monomarentals comparteixen que no s’identifiquen amb paraules com valenta o forta. No perquè no ho siguin, sinó perquè no se sentien així. El desig hi era, però el camí no era el previst; han trobat un pla B que ho ha fet possible. No ho van decidir des d’un impuls heroic, sinó des d’un desig profund de maternar, encara que les circumstàncies no fossin les somiades.
Algunes dones expliquen, de fet, que no es van sentir valentes en prendre la decisió, sinó més aviat vulnerables. Es pot desitjar molt una criatura i, alhora, sentir por i fragilitat. Ser mare sola implica sostenir molt, i la fortalesa no és només tirar endavant i enfrontar-se a tot, també és en el fet de sentir-se i reconèixer-se vulnerable. Permetre-s’ho és una altra forma de força, molt poc reconeguda.
Maternar sense parella no vol dir maternar sola
Quan no hi ha parella —ni una xarxa familiar clara— molts dels espais que culturalment s’assignen a dues persones recauen en una de sola. La logística, l’economia, les nits sense dormir, les decisions del dia a dia… I això pot fer por. Però moltes dones han descobert una altra manera de sostenir: crear xarxa, demanar ajuda, repartir el pes (i l’amor!).
Com es cria quan no es pot delegar en una parella? Algunes expliquen que han creat grups de WhatsApp on les persones més properes es poden oferir per ajudar, que han teixit vincles amb veïns i veïnes, i que la seva situació les ha ajudat a fer pinya. Un germà que t’acompanya al metge, una cangur que t’ajuda i et fa companyia, una altra mare embarassada amb qui compartir camí. Quan deixem de pensar que una sola persona (la parella) ho ha d’assumir tot, s’obre la possibilitat d’una criança més comunitària, més col·lectiva, més rica.
També hi ha dones que, després d’anys funcionant de manera molt autònoma i independent, senten que aquesta manera de maternar és coherent amb la seva trajectòria. I això les fa sentir més preparades. Però criar no és exactament com gestionar la pròpia vida adulta: l’infant sí que necessitarà diferents figures de referència. Maternar des de la lògica de l’autosuficiència pot semblar apoderador a priori, però si després et sents sobrepassada, pot aparèixer la culpa —cap a una mateixa o cap als altres. Per això, la preparació no passa només per assumir el repte, sinó també per reconèixer que caldrà ajuda. I fer un treball intern que permeti estar disposada a demanar-la i rebre-la sense culpa.
Prendre decisions sola: llibertat i límits
Un dels aspectes més particulars de la monomarentalitat és la presa de decisions en solitari. Per a algunes dones, això representa un gran alleujament: no haver de negociar amb ningú, poder seguir el propi criteri i tenir total llibertat per decidir què és el millor per a la criatura. Especialment en persones amb tendència a voler controlar les situacions, es pot viure com un regal: la tranquil·litat de saber que no cal discutir cada pas.
Però aquesta mateixa llibertat també implica riscos. No tenir altres mirades amb qui contrastar les decisions pot generar dubtes o fer que algunes qüestions passin desapercebudes. Per això, comptar amb una xarxa de confiança —amistats, terapeutes, professionals, altres famílies— pot ajudar a mantenir la perspectiva i no viure-ho tot sola.
A més, en alguns casos, pot aparèixer una altra dificultat: que algun familiar proper (sovint la mare o el pare de la dona que fa de mare sola) ocupi un lloc massa central, gairebé com si fos una parella. Des del punt de vista sistèmic, això altera la jerarquia natural i pot generar confusions i disfuncions en el nucli familiar. Posar límits clars i situar cada persona al seu lloc és clau per protegir l’equilibri familiar i emocional.
El pes dels altres: opinions, filtres i judicis
El context també influeix en com s’entén o es jutja aquesta decisió. Algunes dones a la consulta m’expliquen que, amb 40 anys, ningú no qüestiona la seva elecció. Però que als 30 reben advertiments: «espera’t una mica més», «no és el moment», «estàs segura que pots sola?». Aquestes frases no parlen de la persona que decideix ser mare sola. Parlen de qui les diu. De les ulleres amb què veu el món, del seu model de vida, de les seves pors.
Quan es comunica la decisió de tenir un fill amb parella, ningú no qüestiona si aquesta parella serà estable, si tindrà recursos o si estarà a l’altura. Què els fa pensar que tenir un fill amb aquesta persona serà més fàcil, serà millor per a la criatura, si no ho saben? Però si no hi ha parella, de cop tot es posa en dubte. Com si l’amor i la cura només fossin vàlids dins d’un model tradicional. I això també cal revisar-ho.
I si el meu fill o filla troba a faltar un pare?
Aquest és un dels dubtes que tenen moltes dones que es plantegen la monomarentalitat. I és legítim. Potser sí. Potser, en algun moment, el fill o filla es pregunta per què no hi ha una figura paterna com en altres famílies. Però això no vol dir que hi hagi una mancança. Hi ha tota mena de pares: bons, dolents i regulars. I això el teu fill no ho sap. Veu altres famílies i ho pot idealitzar. Si el teu infant nota que tu no portes bé el fet de no tenir parella o que no tingui un pare, és probable que això el molesti o li faci mal.
També pot aparèixer una altra pregunta que pesa molt: «Soc egoista per voler tenir un fill sola?». Però tenir un fill no és mai una decisió neutra. Sempre implica desitjos, expectatives, incerteses. I voler maternar des del desig, des de la preparació i des de l’amor no és egoista. És honest. I és una base sòlida per cuidar i estimar. Ningú no pregunta a les parelles heterosexuals per què volen tenir fills, no es qüestiona, i poden tenir intencions amb menys cura i amor que una família monomarental.
Com a societat, tenim el repte d’ampliar la mirada i deixar de pensar que només hi ha una «bona» manera de formar una família. La diversitat familiar s’ha de començar a normalitzar des de casa. Quan el model de família monomarental es viu amb naturalitat, amor i coherència, les criatures creixen entenent que hi ha moltes maneres possibles d’estimar i de créixer. I totes poden ser sanes, completes i plenes.
Preparar-se per a una maternitat diferent
Abans de prendre la decisió de ser mare sola, moltes dones travessen un procés intern profund. Un dol previ, sovint silenciós: deixar anar la idea de la família que s’havien imaginat. Fer espai per assumir que moments com donar a llum amb una parella, compartir les primeres passes, adormir el nadó i seure junts no seran com s’havien pensat.
Fer aquest dol abans de prendre la decisió pot ajudar a preparar-se millor. A ser més conscient del que no es viurà com s’havia imaginat i, alhora, començar a construir una nova manera de viure-ho que t’agradi i et faci sentir bé. Una forma que no és menys bona, ni menys plena, sinó diferent. I quan aquest procés es fa des de la consciència, la maternitat pot començar amb més calma, més seguretat i més arrelada en el propi desig.
