Com es forma l’aferrament en la infància (i per què marcarà com el teu fill es relacionarà amb el món)

Tots els infants neixen amb una necessitat profunda: la de sentir-se segurs al costat de qui els cuida.

Aquesta seguretat no s’ensenya amb paraules, sinó amb centenars de gestos quotidians: atendre el plor, mirar amb calma, sostenir quan apareix la por, respondre quan l’infant necessita consol. És en aquestes petites experiències repetides on comença a construir-se el que coneixem com a aferrament, el primer vincle emocional de la nostra vida.

Aquest vincle és molt més que una relació entre un infant i els seus pares. És el lloc des del qual l’infant aprèn com funcionen les relacions i com s’hi ha de situar ell. A poc a poc anirà construint idees sobre si mateix i sobre els altres: si pot confiar quan necessita ajuda, si expressar les seves emocions és segur o si haurà d’aprendre a gestionar-les tot sol.

Quan un infant creix sentint-se segur

Quan un infant troba una figura d’aferrament disponible, que respon de manera sensible la major part del temps, desenvolupa el que anomenem aferrament segur.

Això no vol dir respondre de manera perfecta a totes les seves necessitats. De fet, el pediatre i psicoanalista Donald Winnicott va introduir un concepte que continua sent una referència en la psicologia del desenvolupament: el de la mare prou bona.

Amb aquesta idea explicava que els infants no necessiten cuidadors perfectes, sinó adults que, la major part del temps, estiguin disponibles, sàpiguen reparar quan s’equivoquen i permetin que l’infant vagi tolerant petites frustracions de manera progressiva i segura.

És precisament aquesta combinació de cura, reparació i petites dosis de frustració la que afavoreix un desenvolupament emocional saludable.

Tots els vincles passen per moments de desconnexió. L’important és que hi hagi una tendència estable a cuidar, consolar i reparar.

Gràcies a aquesta experiència, l’infant aprèn que pot explorar el món perquè té un lloc segur on tornar quan alguna cosa l’espanta o el sobrepassa.

Des d’aquesta seguretat s’atreveix a jugar, provar coses noves, equivocar-se i desenvolupar la seva autonomia.

Paradoxalment, els infants més independents no solen ser els que menys necessiten els seus pares, sinó els que han après que hi poden comptar quan realment els necessiten.

Quan expressar les emocions deixa de ser segur

No tots els infants viuen aquesta experiència.

Alguns descobreixen molt aviat que mostrar el que senten té un cost.

Potser les seves necessitats són ignorades, minimitzades o rebudes amb enuig. O potser creixen amb adults que, per diferents circumstàncies, no aconsegueixen respondre de manera constant a les seves necessitats emocionals.

Aleshores l’infant fa una cosa extraordinària.

S’adapta.

Perquè un infant no pot deixar de necessitar les persones que el cuiden. La seva supervivència depèn precisament d’aquest vincle.

L’única cosa que pot fer és modificar la manera com expressa aquesta necessitat.

Així és com apareixen els aferraments insegurs.

No són un problema amb què l’infant neix ni un defecte de la seva personalitat. Són estratègies que desenvolupa per protegir-se i mantenir el vincle amb qui necessita per sobreviure.

L’infant que aprèn a no necessitar: l’aferrament evitatiu

Imaginem un nadó que plora al bressol i no rep consol. Al principi insistirà una vegada i una altra. Buscarà la mirada, el contacte i la proximitat de l’adult.

Però si aquesta resposta no arriba de manera repetida, el seu sistema nerviós acabarà aprenent una cosa molt dolorosa: demanar ajuda no canvia res. I a poc a poc deixarà de fer-ho.

És important entendre que no deixa de necessitar afecte, consol o protecció. El que deixa de fer és mostrar aquesta necessitat.

Quan aquests infants creixen solen semblar molt independents, tranquils i autosuficients. S’adapten fàcilment, protesten poc i sovint sentim frases com ara: «És que ell sempre ha estat molt independent.»

Tanmateix, darrere d’aquesta calma aparent sol haver-hi un gran esforç per no mostrar vulnerabilitat.

Han après que sentir continua sent inevitable, però expressar el que senten no sempre és segur.

En l’adolescència o en la vida adulta aquest patró es pot traduir en dificultats per confiar plenament en els altres, expressar emocions, demanar ajuda o sentir-se còmode amb la intimitat.

L’infant que té por de ser oblidat: l’aferrament ansiós

Altres infants viuen una experiència molt diferent.

La seva figura d’aferrament de vegades és disponible i afectuosa, i d’altres es mostra distant, irritable o emocionalment absent.

Per a un infant petit això genera una incertesa enorme. Mai no sap quina versió de l’adult trobarà.

Com a conseqüència, el seu sistema d’aferrament roman constantment activat. Necessita comprovar una vegada i una altra que aquella persona continua allà.

Per això plora amb més intensitat, busca més contacte, reclama atenció o té moltes dificultats per separar-se de les seves figures de referència.

No intenta manipular ni sortir-se amb la seva.

Està intentant sentir-se segur.

Quan l’afecte es percep com a imprevisible, el cervell aprèn que ha d’estar sempre alerta per no perdre el vincle.

En l’adolescència i en la vida adulta aquest aprenentatge es pot traduir en relacions on hi ha una por intensa a l’abandonament, una necessitat constant de confirmació o una gran dificultat per tolerar la distància emocional.

Quan qui hauria de protegir també fa por: l’aferrament desorganitzat

Hi ha situacions encara més complexes.

Passen quan la mateixa persona que hauria d’oferir protecció també genera por. Pot passar en contextos de maltractament, negligència o quan l’adult viu una gran inestabilitat emocional que li impedeix exercir aquest paper de manera segura.

L’infant queda atrapat en un conflicte impossible de resoldre.

Necessita acostar-se per sentir-se protegit, però alhora té por de la persona que l’hauria de cuidar.

Per això aquests infants poden mostrar comportaments molt contradictoris: busquen el contacte i, alhora, el rebutgen; necessiten ajuda, però desconfien de qui intenta oferir-los-en.

En realitat, viuen un gran caos intern entre el desig de vincular-se i la por de fer-ho.

Aprenen que, si no poden comptar amb qui els hauria de protegir, és millor no comptar amb ningú.

És possible reparar el vincle?

La bona notícia és que l’aferrament no és una llosa inamovible.

Encara que les primeres experiències deixen una empremta profunda, el cervell continua aprenent durant tota la vida i les relacions també es poden convertir en experiències reparadores.

En l’espai terapèutic, molts infants troben per primera vegada una relació constant, segura i previsible des de la qual aprendre a reconèixer les seves emocions, posar-los nom i expressar les seves necessitats sense por.

I per a mares i pares també hi ha un missatge important. No naixem sabent cuidar emocionalment.

La manera com acompanyem els nostres fills està profundament influenciada per com ens van acompanyar a nosaltres.

Per això, moltes vegades, per ajudar un fill no n’hi ha prou d’aprendre noves eines de criança. També cal comprendre la nostra pròpia història, identificar les nostres ferides i desenvolupar una manera diferent de relacionar-nos.

Winnicott també explicava que una mare prou bona és, inevitablement, una mare prou dolenta en alguns moments. No perquè descuidi el seu fill, sinó perquè no pot anticipar-se a totes les seves necessitats ni respondre sempre de manera immediata. Aquestes petites frustracions, quan passen dins d’una relació segura, no danyen l’aferrament; al contrari, ajuden l’infant a desenvolupar tolerància a l’espera, confiança i autonomia.

El problema no són aquestes errades quotidianes, sinó l’absència mantinguda de disponibilitat emocional o la incapacitat de reparar quan el vincle es trenca.

Perquè acompanyar des de l’amor no consisteix a tenir totes les respostes i estar sempre en calma. Consisteix a aprendre a ser-hi quan un infant més ens necessita i a reparar quan no hi hem pogut ser.

En el pròxim article veurem com reconèixer els senyals que poden indicar quin estil d’aferrament està desenvolupant el teu fill i com interpretar aquests comportaments sense caure en etiquetes.