Quin tipus d’aferrament té el meu fill? Senyals per entendre com se sent amb tu

A l’article anterior vam veure com es forma l’aferrament i per què les primeres relacions deixen una empremta tan important en el desenvolupament emocional d’un infant.

La pregunta següent sol ser inevitable:

Com puc saber quin tipus d’aferrament està desenvolupant el meu fill?

La resposta no consisteix a observar una conducta aïllada ni a buscar una etiqueta que el defineixi.

L’objectiu no és diagnosticar un infant, sinó comprendre què intenta comunicar a través de la seva manera de relacionar-se amb tu. Darrere de cada conducta hi ha una necessitat emocional, i entendre-la és el primer pas per acompanyar-lo d’una manera més segura.

Per què és important conèixer l’estil d’aferrament?

La manera com un infant es vincula amb les seves figures de referència ens ofereix moltes pistes sobre com està vivint el món.

Quan un infant se sent segur, explora, juga, aprèn i s’atreveix a descobrir noves experiències perquè sap que té un lloc on tornar quan necessita consol.

Quan aquesta seguretat trontolla, bona part de la seva energia deixa d’estar posada a explorar i passa a centrar-se a protegir el vincle amb qui en té cura.

Per això alguns infants reclamen constantment l’atenció dels pares, mentre que d’altres semblen no necessitar-la mai.

Tot i que aquestes conductes són molt diferents entre si, totes dues poden estar parlant del mateix: la necessitat de sentir-se segurs.

Recordem què és l’aferrament

A l’article anterior comentàvem que l’aferrament és la tendència natural que tenen els infants a buscar proximitat i protecció en una figura de referència, especialment quan senten por, dolor o incertesa.

Comença a organitzar-se durant els primers anys de vida a través de centenars de petites experiències quotidianes: un plor que troba consol, una mirada que transmet calma, una abraçada que regula la por o un adult que respon de manera previsible quan l’infant ho necessita.

No n’hi ha prou d’estar-hi present físicament.

Els infants necessiten adults emocionalment disponibles, capaços de comprendre els seus senyals, acompanyar les seves emocions i oferir seguretat fins i tot en els moments difícils.

Com es veu un aferrament segur?

Un infant amb aferrament segur busca la seva figura de referència quan necessita consol i, un cop recupera la calma, torna a poc a poc a explorar l’entorn.

Pot plorar quan els pares el deixen a l’escola o sentir tristesa durant una separació, perquè trobar a faltar qui estimem és una reacció del tot esperable. La diferència és que, quan es retroben, aconsegueix recuperar la tranquil·litat i tornar a interessar-se pel que l’envolta.

Sol demanar ajuda quan la necessita, confiar en els adults que en tenen cura i expressar les seves emocions amb més facilitat.

No perquè no senti mai por, sinó perquè ha après que hi ha algú disponible per acompanyar-lo quan aquesta por apareix.

S’estima que aproximadament un 65 % dels infants desenvolupen un aferrament segur durant la infància.

Quan la seguretat trontolla

L’aferrament insegur no és una sentència ni una etiqueta que acompanyarà l’infant tota la vida.

És la manera que troba d’adaptar-se quan el vincle amb les seves figures de referència resulta menys previsible, menys disponible o emocionalment més complex.

Per això és important observar les conductes amb curiositat i no amb judici.

Cap dels senyals que apareixen a continuació, per si sol, indica un estil d’aferrament. Tanmateix, quan n’hi ha diversos que es mantenen en el temps i apareixen de manera consistent, poden ser una invitació a mirar amb més atenció com està vivint l’infant la relació amb les seves figures de referència.

Alguns senyals que ens poden fer reflexionar són:

• Preocupació excessiva per on és la seva mare, el seu pare o la persona que en té cura quan se separen, fins i tot durant períodes molt breus.
• Gran dificultat per explorar o jugar de manera autònoma si la figura de referència no és a prop.
• Hipervigilància emocional, com si estigués constantment pendent de l’estat d’ànim dels adults per anticipar el que pot passar.
• Busca consol, però li costa calmar-se fins i tot quan el rep. Es pot mostrar enfadat, continuar plorant o rebutjar el contacte que uns segons abans buscava.
• Malestar molt intens davant de separacions quotidianes, difícil de regular fins i tot quan formen part de la rutina.
• En altres casos passa just el contrari: sembla que no necessiti ningú. Gairebé no protesta quan les persones que el cuiden marxen o tornen i rarament busca consol quan està trist o espantat.
• Alguns infants generen molta distància emocional, fins i tot amb les persones que intenten acostar-s’hi. Això pot fer que, sense voler, els mateixos adults també acabin tenint dificultats per connectar-hi.
• En les situacions més complexes, especialment quan hi ha hagut negligència, abús o una gran inestabilitat en les cures, poden aparèixer conductes molt contradictòries: l’infant busca la proximitat i, alhora, sembla tenir-li por.

Aquests senyals no permeten identificar per si sols un estil d’aferrament. Sempre s’han d’interpretar tenint en compte la història de l’infant, el seu moment evolutiu i la qualitat de les relacions que manté amb les seves figures de referència.

Si has reconegut algunes d’aquestes conductes en el teu fill, intenta no interpretar-les com un problema o com un fracàs.

Més que preguntar-te «Quin tipus d’aferrament té?», potser la pregunta més útil és:

Què deu necessitar per tornar a sentir-se segur?

L’important no és la conducta, sinó el que et vol dir

Els infants petits encara no tenen paraules per explicar com se senten o els costa definir el seu món interior.

El seu comportament és, sovint, la manera que tenen de comunicar-nos el que passa en el seu món emocional.

Un infant que reclama constantment braços potser no necessita més temps en braços, sinó sentir-se més segur.

Un infant que sembla no necessitar ningú potser no és especialment independent; potser va aprendre massa aviat que expressar les seves necessitats no canviava res.

Un infant que s’enfada intensament quan te’n vas o que necessita comprovar una vegada i una altra que tornaràs no intenta manipular-te. Intenta assegurar-se que el vincle continua sent segur.

Quan deixem de preguntar-nos «Per què fa això?» i comencem a preguntar-nos «Què deu necessitar?», canvia del tot la manera com acompanyem els nostres fills.

Mirar també cap endins

Comprendre l’aferrament d’un fill també implica mirar el nostre.

Com respons quan necessita consol?

Et resulta fàcil sostenir la seva tristesa o el seu enuig?

T’angoixa separar-te’n o, al contrari, et costa acostar-t’hi quan les seves emocions són molt intenses?

La nostra manera de cuidar està profundament influïda per la manera com nosaltres vam ser cuidats.

La bona notícia és que aquesta història no està escrita per sempre.

Amb consciència, acompanyament i noves experiències relacionals és possible construir una manera diferent de vincular-nos, tant amb els nostres fills com amb nosaltres mateixos.

En resum

La pregunta més important no és:

«Quin tipus d’aferrament té el meu fill?»

Sinó:

«Què necessita el meu fill per sentir-se segur amb mi?»

Perquè l’aferrament no és una etiqueta que posem a un infant.

És una relació que es construeix cada dia, en centenars de petites trobades quotidianes.

I aquesta relació es pot enfortir, reparar i transformar al llarg del temps.

Al proper article veurem què poden fer les mares i els pares en el dia a dia per afavorir un aferrament segur, fins i tot sense ser perfectes.