Com afavorir un aferrament segur en el dia a dia (sense haver de ser un pare o una mare perfectes)

En els dos articles anteriors hem parlat de com es forma l’aferrament i dels senyals que ens poden ajudar a comprendre com se sent un infant dins la relació amb les seves figures de referència.

És normal que, després de llegir-los, aparegui una pregunta:

Què puc fer jo per afavorir un aferrament segur?

La resposta potser et sorprendrà.

No es tracta d’aprendre una tècnica concreta ni de respondre sempre de la manera perfecta.

L’aferrament no es construeix en un moment puntual. Es construeix amb la suma de milers de petites experiències quotidianes: una mirada que transmet calma, una abraçada quan la necessita, un límit que cuida, una reparació després d’un conflicte o un adult que torna a estar disponible quan tots dos s’han calmat.

Si estàs llegint aquest article, probablement ja hi ha una cosa important a favor teu: et preocupa com estàs acompanyant el teu fill.

I això és una cosa que veig sovint a la consulta.

La majoria de les mares i els pares que hi arriben no són negligents ni indiferents. Al contrari. Són famílies que volen fer-ho millor que com es va fer amb elles, que llegeixen, s’informen i reflexionen sobre la seva manera d’educar.

Tanmateix, també hi arriben esgotades, amb dubtes constants i amb la sensació de no estar a l’altura.

Per això, abans de començar, m’agradaria dir-te una cosa important.

El teu fill no necessita que siguis perfecte.

Necessita que siguis una figura prou segura la major part del temps.

L’aferrament es construeix en el dia a dia, no en els grans moments

De vegades imaginem que el vincle es crea gràcies a experiències extraordinàries: unes vacances inoblidables, un regal especial o una activitat preparada amb molt d’afecte.

Però l’aferrament no funciona així.

Es construeix durant els moments més senzills del dia.

Quan l’ajudes a posar-se les sabates mentre t’explica una cosa important.

Quan l’abraces després d’un malson.

Quan somrius en retrobar-vos després de l’escola.

Quan l’acompanyes mentre plora perquè alguna cosa no ha sortit com esperava.

Quan sap que, si té por, pot acudir a tu.

No són els grans gestos els que creen seguretat. Són les petites experiències repetides una vegada i una altra.

Què ajuda de debò a construir un aferrament segur?

1. Estar disponible emocionalment

Els infants necessiten sentir que, quan alguna cosa els desborda, hi ha un adult disposat a acompanyar-los.

Això no vol dir deixar tot el que estàs fent cada vegada que et criden.

Vol dir que, quan realment necessiten ajuda, troben una figura que intenta comprendre què els passa abans de reaccionar únicament davant del seu comportament.

Per exemple, imagina que el teu fill arriba de l’escola especialment irritable.

En pocs minuts discuteix amb el seu germà, respon malament i acaba plorant perquè no troba una joguina.

Podem quedar-nos només amb la conducta i pensar:

«Avui està insuportable.»

O podem preguntar-nos:

«Què li deu haver passat avui per estar tan desbordat?»

Aquest petit canvi de mirada transforma completament la manera d’acompanyar-lo i implica, sí o sí, cuidar-te primer a tu.

2. Ajudar-lo a posar nom al que sent

Els infants no neixen sabent identificar les seves emocions.

Aprenen gràcies als adults que els ajuden a entendre el que passa dins seu.

No cal donar grans explicacions.

De vegades n’hi ha prou amb frases senzilles com ara:

«Veig que estàs molt enfadat.»

«Crec que això t’ha fet molta ràbia.»

«Sembla que avui estàs trist.»

Quan un infant se sent comprès, el seu sistema nerviós comença a recuperar la calma a poc a poc.

No perquè l’emoció desaparegui, sinó perquè deixa de viure-la en solitud, se sent vist i el dolor no es queda al cos.

3. Ser una base segura des de la qual explorar

Un dels regals més grans que podem oferir a un fill no és que es quedi sempre a prop nostre.

És que s’atreveixi a allunyar-se sabent que pot tornar.

Això passa quan un infant sent que té una base segura.

Ho veiem constantment en un parc.

Un infant juga, corre, explora i, de tant en tant, aixeca la vista per comprovar que la seva mare, el seu pare o qui el cuida continua allà.

No necessita tenir-lo a sobre contínuament.

Només necessita saber que, si passa alguna cosa, trobarà un lloc segur on tornar. M’agrada pensar en la metàfora de l’àliga que es limita a sobrevolar i només baixa a terra en els moments necessaris.

Per això, un aferrament segur no fomenta la dependència. Afavoreix l’autonomia.

4. Posar límits també és cuidar

Aquest és probablement un dels aspectes que generen més dubtes.

En els darrers anys han aparegut molts missatges sobre criança respectuosa que, de vegades, poden fer pensar que posar límits perjudica l’aferrament.

Tanmateix, passa just al contrari.

Els infants necessiten límits.

Els límits els ajuden a sentir-se protegits, a comprendre com funciona el món i a desenvolupar seguretat.

La diferència no és posar o no posar límits. La diferència és com els posem.

No és el mateix dir:

«Ets un rabiüt! Sempre estàs igual!»

que dir:

«No deixaré que peguis el teu germà. Entenc que estàs molt enfadat, però a casa ens cuidem.»

Tampoc no vol dir que hàgim de parlar sempre amb una calma absoluta. Hi ha situacions en què un límit ha de ser immediat.

Si un infant surt corrent cap a una carretera, intenta creuar sense mirar o està fent mal a un altre infant, la nostra prioritat no és validar primer la seva emoció.

La nostra prioritat és protegir-lo o atendre l’infant. Ja en parlarem després.

Perquè un límit ferm no trenca l’aferrament.

El que el pot danyar és la humiliació, la por constant o la sensació que l’afecte depèn de com es comporti.

5. Reparar després dels errors

Potser aquest és l’aspecte més important de tots.

Cap pare ni cap mare respon sempre de la millor manera.

Hi haurà dies en què estaràs cansat.

Dies en què perdràs la paciència.

Dies en què alçaràs la veu.

I això no vol dir que hagis trencat el vincle amb el teu fill.

El que és realment important és què passa després.

Imagina que, després d’un dia especialment difícil, acabes cridant-li.

Quan tots dos us heu calmat, t’hi acostes i li dius:

«Abans t’he cridat. Estava molt enfadat i no ho he fet bé. Ho sento. La propera vegada intentaré fer-ho d’una altra manera.»

Amb aquest gest no estàs perdent autoritat.

Estàs ensenyant una cosa molt més valuosa.

Li estàs mostrant que les relacions es poden reparar.

Que equivocar-se forma part de la vida.

I que l’amor no desapareix quan hi ha conflictes.

El que NO vol dir afavorir un aferrament segur

Després de llegir tot això, potser has pensat:

«Aleshores no m’hauria d’enfadar mai.»

«No hauria d’alçar mai la veu.»

«Sempre hauria de validar totes les seves emocions.»

No.

Afavorir un aferrament segur no vol dir convertir-se en un pare o una mare perfectes.

No vol dir dir sempre que sí.

No vol dir evitar tota frustració.

No vol dir estar disponible les vint-i-quatre hores del dia.

I tampoc no vol dir no perdre mai la paciència.

La criança és intensa.

Hi ha dies meravellosos i d’altres de molt difícils.

Hi ha moments en què aconseguim mantenir la calma i d’altres en què simplement fem el que podem amb els recursos que tenim.

Això no converteix ningú en un mal pare o una mala mare.

De fet, el pediatre i psicoanalista Donald Winnicott parlava de la importància de ser una mare prou bona, una idea que avui podem estendre a qualsevol figura cuidadora.

No cal que ho fem perfecte.

Necessitem ser-hi, respondre d’una manera prou sensible la major part del temps i reparar quan, inevitablement, ens equivoquem.

En resum

Afavorir un aferrament segur no consisteix a trobar les paraules perfectes, a gestionar cada rebequeria amb una calma absoluta o a no perdre mai la paciència.

Consisteix a construir una relació en què el teu fill descobreixi, dia rere dia, que les seves emocions importen, que pot acudir a tu quan alguna cosa el desborda i que, fins i tot després d’un conflicte, el vincle continua sent un lloc segur.

Hi haurà límits.

Hi haurà frustracions.

Hi haurà dies difícils.

I també hi haurà errors.

Res d’això impedeix construir un aferrament segur.

Perquè els infants no necessiten créixer al costat de pares perfectes. Necessiten créixer al costat d’adults reals, capaços d’estimar (i estimar-se), de protegir (i protegir-se), de posar límits quan cal, d’equivocar-se i, sobretot, de poder reparar després deixant de banda l’orgull.

Aquest és, probablement, un dels regals més grans que els podem fer.