Actualment les famílies tenen accés a un acompanyament psicològic gratuït abans, durant i després de l’adopció, facilitat per les entitats que la gestionen. No obstant això, de vegades no n’hi ha prou per a les famílies, que al llarg de la criança se senten perdudes i desesperançades davant els múltiples reptes que travessen després de l’adopció. És imprescindible fer un treball terapèutic amb les famílies adoptives, ja que tant el passat com el present s’entremesclen en la història familiar.
Un dels objectius principals de la teràpia al llarg de la criança és integrar les figures maternes i paternes. Els fills i filles donats en adopció s’enfronten a una doble força que contínuament els estira cap a un dels costats. Com si la família biològica estirés d’un costat de la porta i la família adoptiva estirés de l’altre. D’una banda, la nostàlgia del passat i, de l’altra, l’esperança i el desig de canviar el futur. Aquestes dues forces sempre són actives dins seu. De vegades els fills adoptius poden viure conflictes de lleialtats, i els resulta difícil expressar els seus sentiments i la seva curiositat sobre la família biològica. Per al fill o la filla, no manifestar el seu patiment és una manera de no trair ni decebre els seus pares i de mostrar-se agraït perquè li han donat una nova vida. És imprescindible oferir un espai d’escolta i comprensió sense tabús ni judicis per parlar de la família d’origen i donar cabuda a parlar d’aquesta mare o aquest pare, real o imaginat, de la fantasia que han creat al seu voltant, de la seva vida, de les seves dificultats, de les circumstàncies en què els van donar en adopció, etc.
El relat que té instaurat la família adoptiva sobre per què es va donar el fill en adopció és crucial per al seu desenvolupament. La idea d’haver lliurat un fill amb l’objectiu de confiar-lo a millors cuidadors no té la mateixa repercussió que la idea d’haver estat abandonat. Hi ha autèntiques tragèdies darrere de moltes adopcions, però els és sanador indagar en la seva història i poder afavorir que la narrativa del seu lliurament vagi encaminada a preservar el vincle. La psicoteràpia és una vivència que pot ajudar a construir una nova història i una nova atribució de significat a aquests fets de la vida.
Especialment en l’etapa de l’adolescència poden sorgir molts conflictes identitaris en els fills adoptats. En aquest moment es construeix la identitat, i els orígens prenen pes en la definició del valor personal propi. Qui soc jo i què diu de mi la meva història? És important connectar el possible malestar o els símptomes que tinguin amb la història dels seus orígens. Entendre la manera de vincular-se que tenen ells amb la família, i la família amb ells.
Què fan els fills quan estan enfadats, decebuts, tristos? Com acullen els cuidadors aquests conflictes? Molts fills adoptats viuen els conflictes com una possible ruptura del vincle. En aquesta reactualització traumàtica, el seu cos entra en alerta i reacciona de maneres que poden ser agressives, nocives o perilloses. Unes figures emocionalment estables poden permetre al fill o la filla gaudir d’una vivència d’aferrament sana i estable que serà molt reparadora per a la seva vida.
Acabo aquest article amb aquesta preciosa metàfora del Dr. José Checa, que parla de l’adopció com un fill «lliurat com un tresor, com quan una barca està a punt d’enfonsar-se al mar i lliures a una altra barca el més preuat que tens». L’adopció té molts reptes, però obre la finestra a construir en família un vincle segur, únic i molt especial.
